2014_15
Guia docent 
Escola Tècnica Superior d'Arquitectura
A A A 
català 
 
 
Grau d'Arquitectura (2010)
 Assignatures
  URBANISME I PROJECTES VI
   Continguts
Tema Subtema
Tema


Segurament el primer acte d'arquitectura sigui la protecció del cos de la climatologia, protegir-lo de la calor, del fred, de l'aigua i del vent. I vestir-nos es converteix en el primer contacte –íntim- d'arquitectura. En reunir-nos en la mínima expressió comunitària (més d'una persona) ja no ens serveix només el vestit, ens fa falta un abric comú, la primera casa, sigui cova o cabana. Les necessitats econòmiques, de protecció i de garantia de serveis ha portat l'home ha reunir-se agrupadament i formar les primeres manifestacions col•lectives. Llocs on la necessitat de l'organització física de les unitats ha donat origen a l'haver de compartir recorreguts de mobilitat i serveis col•lectius. Aquesta és la llavor de la ciutat.

Les ciutats que habitem i usem se sustenten sobre l'habitatge que n’és la raó de ser i la la matèria bàsica. L'habitatge és l'argamassa de les ciutats. Més enllà de l'especialització urbana (ciutats de negocis, d'oci....) en qualsevol organització urbana, per més petita o gran que sigui, l'habitatge és la seva matèria substancial. I per tal que sigui possible la vida urbana, calen carrers, i també places, parcs i jardins, per a poder-nos moure per ella, calen equipaments on allotjar les activitats a fer col•lectivament, i també calen territoris de treball (sigui indústria, comerç o agricultura...).

I en aquest procés que va del cos a la ciutat entenem l’arquitectura com aquella cadena d’accions, que provoquen la modificació de la trajectòria d’un lloc. Una trajectòria en marxa, de la que mai podrem conèixer ni el seu origen ni el seu final. La feina de l’arquitecte es limita, encara que amb tota la intensitat possible, a modificar la trajectòria ja en curs. I així és com volem entendre l’arquitectura, la capacitat per modificar la història, i per tant la trajectòria, d'un lloc, construït o no, perquè l'arquitectura no distingeix si el lloc està o no construït. L'arquitectura estaria més propera a la mirada que transforma, a la provocació, a l'activació del lloc. Perquè no només es tracta d'intervenir en la trajectòria del lloc, sinó en la trajectòria de la cultura, provocant que com aprenents de mestissatge, amb el creuament de situacions arrencades d'altres geografies i perquè no d'altres temps, la definitiva activació del lloc. I a més l’arquitectura no és només construcció i ho és, també és clima, és vida, és ocupació, és memòria…

En l’origen, el paisatge, el territori sobre el qual l’home ha anat deixant totes les petjades acumulades pel pas del temps, és aquest lloc sobre el que seguirem afegint noves capes que seguiran modificant-lo, amb accions evidentment temporals –siguin de curta o llarga durada- d’arquitectura. La consciència del paisatge, l’orografia, el sol, l’aigua, el vent, la vegetació i també els animals, determinarà l’atenció sensible de les accions que el transformin. Per això ens importa molt com des de temps immemorials l’home ha anat transformant amb més o menys cura el paisatge, per a fer-lo habitable, i en el temps convertir-lo en ciutats.

El territori, el paisatge són l’empremta física heretada de les evolucions ideològiques de la civilització, i cal saber-les llegir. Saber com i què hem de fer de les ciutats és un debat públic en permanent evolució i transformació. L’urbanisme és vehicle de pensament, expressió del progrés. El debat social, la lluita de classes, els fets religiosos, la tecnologia, l'ecologia, la comunicació... hi estan adherides.
Els objectius del curs estan fonamentats en aquestes manifestacions, i serà a través de l’exercici de l’arquitectura, matèria constituient de la ciutat, que assolirem l’aprenenetage i la metodologia de comprensió de la construcció de la ciutat. Cercant allò que n’és essencial. En primer lloc, consolidar l’ús dels elements que intervenen en la formació de la ciutat presentats i assajats en cursos precedents, en segon lloc, assajar, conèixer i viure models edificats de creixement urbà, en tercer lloc relacionar la disciplina tecnològica necessària amb la creativitat individual i del conjunt d’agents que intervenen en la formació a través d’una metodologia que facilita evolucionar des del disseny de l’habitatge a la creació d'un fragment de ciutat, i en darrer lloc obrir finestres per on vincular l’argument del curs amb l’entorn territorial, el paisatge i la professió.

És objecte del curs dotar-se amb les tècniques mínimes que permetin vehicular les idees per a construir la ciutat. Aprendre i assajar amb les eines de l’arquitecte-urbanista l’anatomia de les ciutats; l’anatomia del territori, sabedors que els materials de construcció del territori són l’arquitectura i l’agricultura. I el paisatge serà la disciplina que permetrà confrontar-los.

A quart curs de la carrera d'arquitectura, quan els alumnes ja coneixen pels cursos anteriors els ingredients que determinen la complexitat de la ciutat, ha arribat el moment de cuinar amb tots ells per així projectar ciutat. Si fins ara podíem aïllar-los com si fossin capes una darrera l'altra (mobilitat, teixit i identitat), ara es tracta de treballar amb tots ells alhora, per entendre que a la ciutat tots ells són imprescindibles.

Aquest és per tant un curs que s'ocupa de fer ciutat, a partir de la seva condició fundacional, l'hàbitat. I és així que entenem que per fer ciutat, hem de començar per saber quines són les condicions de confort que configuren l'espai domèstic, perquè de les seves condicions (la relació amb la llum, el sol, la temperatura, l'aigua, el vent...) en podrem conèixer les possibilitats d'agrupació. I de les possibilitats d'agrupació podrem esbrinar els mecanismes urbans on l'espai col•lectiu (carrers, places, jardins...) organitzi les agrupacions diverses, i sigui suport també de les activitats i necessitats col•lectives (esport, lleure, educació, sanitat....)