L’Arqueologia de l’Antiguitat Tardana i de l’Alta Edat Mitjana esdevé
fonamental per a la comprensió dels processos de transformació del període
final del Classicisme i que dugueren a la configuració de l’Europa medieval,
embrió de la nostra contemporaneïtat. Sovint hem diferenciat els períodes
històrics a partir d’episodis emblemàtics però la realitat es fonamentà en
societats dinàmiques que evolucionaren, o involucionaren, contínuament.
L’Antiguitat Tardana ens dibuixa aquesta realitat i complexitat. Ens ensenya
sobre la insostenibilitat de conductes i formes de viure i com les diferents
ideologies i creences adquiriren o perderen rellevància en el marc de
transformacions integrals i l’esgotament de sistemes econòmics. Pretenem efectuar una nova mirada que reconstrueix un període històric
imprevisible quant a les conseqüències i que ens ensenya la fragilitat de les
civilitzacions més segures d’elles mateixes. L’Arqueologia ha identificat les
conseqüències del fenomen, a la vegada que ens ajuda a entendre la documentació
històrica i la influència d’una nova espiritualitat. En la nostra assignatura
intervenen totes les línies que conflueixen l’activitat programàtica de la
recerca de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Ofereix, per tant, una
perspectiva àmplia que, a través del cas hispànic, reflecteix l’evolució global
de la Mediterrània occidental. L’arqueologia de la ciutat antiga troba els
indicis materials basats en una nova concepció de les ciutats en base a noves
realitats polítiques, econòmiques i demogràfiques. Una nova ciutat que
s’articulà entorn escenaris i rituals diferents, on allò que anomenem
Arqueologia Cristiana identifica el nou protagonista en la societat clàssica
tot preludiant els comportaments i les jerarquies del període medieval. L’Arqueologia
del paisatge ens mostra les noves realitats etnogràfiques associades a una nova
concepció del territori i una evolució cap a l’autarquia. L’anàlisi de l’instrumentum domesticum i de les produccions artístiques reflecteix aquesta nova
realitat, constrenyida des del punt de vista ideològic i amb nombroses
evidències d’atomització i regionalització. La ruptura progressiva de l’antic Imperi potencia la diversificació
regional i ens aporta elements per comprendre la diversitat d’una nova Europa i
com són de dinàmiques les relacions entre les persones i els territoris. Al
mateix temps, res és etern i el benestar d’un període històric no garanteix la
seva continuïtat en moments posteriors. |